PREN EL POLS A LA VIDA I ACTUA

Aquest és el lema que la Delegació d’Ensenyament ha triat per aquest curs 2013-14. Prendre el pols és el que fan els metges per veure com està el cor. Prendre el pols a la vida vol ser una metàfora del que suposa escoltar la vida, escoltar tot el que ens envolta, i també escoltar el nostre interior. I des d’aquesta actitud d’escolta, actuar, posar-hi les mans, decidir.

Podríem dedicar el curs a conrar la “competència compassiva” dels nostres alumnes i la nostra pròpia. Per això el lema de prendre el pols ens és molt adequat per convidar els nostres alumnes (i nosaltres mateixos) a escoltar el propi cor, explorar la pròpia sensibilitat, pouar en el propi interior, per tal de créixer en la competència compassiva.

En qualsevol procés de creixement educatiu és necessari comptar amb els models. En el cas de créixer en la competència compassiva, és clar que també hem de comptar amb models. Un d’ells és el propi educador, i sobretot el propi Jesús. Volem créixer en compassió, seguint l’exemple de Jesús, el “Bon Samarità”.

La compassió és un estil de relació sorprenent

Quan parlam de la compassió, d’entrada pensam que es tracta del que sentim interiorment quan veim algú que passa necessitat. Podríem pensar que totes les nostres accions i campanyes solidàries neixen d’una actitud compassiva, i volen estar al servei del creixement de la intel·ligència o competència compassiva. Però podem aprofundir un poc més.

La compassió és un estil de relació, en la que deixam que s’hi impliqui la pròpia sensibilitat. La paràbola del Samarità descriu la compassió com un moviment de les pròpies entranyes. Així, educar en la competència compassiva vol dir educar també la interioritat dels nostres alumnes perquè aprenguin a escoltar les seves entranyes, el que ells senten quan se troben amb algú que els necessita,  els sentiments que proven quan fan un gest solidari o d’ajuda... Així seria interessant que al llarg d’aquest curs examinéssim els moviments que fa el Samarità (Lc 10, 25-37): veure, commoure’s, acostar-se i posar-hi les mans, implicar també el propi sou, recursos i el propi temps... així ens podríem plantejar tot el curs com un camí per anar fent aquest procés que implica des del veure, el cor i les mans, implicant temps, economia...

Per què deim que és una relació sorprenent? Perquè quan un descobreix la seva capacitat compassiva, la bellesa de la seva sensibilitat, el seu tresor entranyable del propi cor, que és capaç de commoure’s, descobreix un poc més la seva pròpia identitat: hem nascut per això, per sembrar amor, per patir amb, per viure la relació des de l’afecte i la tendresa, descobrir com ens importen les persones, i com som feliços quan som capaços d’ajudar... Quan un descobreix això se sorprèn. Vet aquí la sorpresa d’aquesta relació.

I és per això que deim que aquesta compassió no sols la sentim o experimentam en la relació amb els més petits o els més pobres. La compassió és part de “l’empatia”, de ser capaços de posar-nos en el lloc de l’altre. I això caldria que ho visquéssim amb totes les nostres relacions. La compassió des de l’empatia esdevé un estil de relació, un mètode de vida.

Jesús és l’home de la compassió

Jesús és l’home que opta per fer de la compassió el seu estil de relació amb els altres, també amb mi i amb els nostres alumnes. Jesús no és només un model de persona compassiva. Aquesta seria la primera passa. Podem mostrar als alumnes aquest model perquè el puguin tenir com exemple. I això val tant per els nostres alumnes creients com no creients; i també per els nostres alumnes cristians i no-cristians.

Però si ens aturéssim aquí deixaríem de mostrar-los el millor de Jesús. Ell no és només un model. Ell ens proposa a tots nosaltres, en primer lloc als propis educadors, que puguem viure amb Ell la vida des d’aquesta relació. La vida cristiana és sobretot una oportunitat per poder sentir que Jesús ens estima així, que Déu ens estima des de la compassió, que sent un amor entranyable per cada un de nosaltres, que Ell vol viure amb nosaltres aquesta relació sorprenent. Abans que imitar a Jesús et proposam que experimentis en la teva pròpia vida com Ell t’estima així. I des d’aquí intentar ser competents en la compassió.

Tots els sentiments els podem fer nostres, interioritzar, no quan se’ns els explica, sinó quan els sentim en carn pròpia. Un aprèn estimar quan se sent estimat i quan estima. També la compassió, com estil de la nostra vida, la podem interioritzar, fer nostra i practicar, quan la sentim en la nostra pròpia vida, quan sentim que algú ens estima així... Fixa’t que aquest Algú pot ser Déu mateix.

Objectius que ens podríem proposar:

1.  Que els alumnes siguin competents en la compassió, seguint l’exemple de Jesús.

2. Motivar-nos com a educadors, a viure la vocació de l’educació des de la compassió de Jesús.

3. La compassió i la misericòrdia que viu Jesús amb els altres és un estil de relació “cordial” que hauria d’impregnar el nostre estil com a educadors. Seria interessant que ens marquéssim l’objectiu de descobrir més aquest estil de relació educativa des de l’afecte i la tendresa.

Bon curs per tothom!!!!